TROBAIRITZ.
La poesia trobadoresca era aquella escrita per els trobadors, amb un nivell de llengua vulgar anomenada occità. Aquesta poesia es va estendre per tota Europa durant els segles XII i XIII. Tenia una sèrie de característiques:
-El trobador la galanteja a la fi de aconseguir favors.
-La dama es anomenada “midons” de poeta i no es mostra accessible.
-El marit pareix com “gelós” ja que no tolera aquest joc galant, encara que s’assabenta per “els llausangers”.
-En l’ultima cobla el trobador posa un senyal, per a que la dona sàpiga que s’adreça a ella.
-Les relacions entre el trobador i la dama reprodueixen la relació de vassallatge entre el senyor i els seus súbdits, pròpia del feudalisme:la dama és el senyor i el trobador el seu vassall.
-El poeta passa, abans d’aconseguir el premi, per diverses etapes o esglaons, que el porten a una millora personal i moral: “fenhedor, pregador, entenedor, drutz”.
-Lliurament incondicional a l’amor és la condició que un bon trobador cortès ha de complir.
-La mètrica trobadoresca es molt estricta.
Es coneixen uns 350 trobadors de procedència social molt diversa, des d’alguns dels personatges més importants de la seva època, començant pel primer trobador conegut, Guillem IX d'Aquitània (1071-1127) al Papa Climent IV o el famós rei d'Anglaterra Ricard Cor de Lleó a altres personatges de la noblesa com el català Guerau de Cabrera, vescomte de Girona i Urgell; fins arribar a trobadors famosíssims d’origen humil, com era el cas de Marcabrú, que començà com a joglar. Hi ha pocs casos de trobadors que eren dones (trobairitz), sempre de la noblesa. Evidentment, per alguns trobadors la seva tasca literària, sovint escassa, era simplement un ornament de la seva personalitat, de vegades una arma política, en canvi per altres era una professió de la qual vivien. Malgrat aquestes diferències socials hi havia la tendència a considerar-se entre ells com a iguals per tal com compartien una mateixa activitat, encara que fos amb finalitats diferents; això no vol dir, és clar, que no fossin conscients del lloc que cadascun d’ells ocupava en la jerarquitzada societat de l’època. Tot i així, el fet de ser trobador suposava un prestigi que feia que se’ls permetés aconsellar grans senyors i gaudir d’una confiança que en altres circumstàncies no haurien tingut. L’ofici de trobador fou especialment ben considerat durant el segle XII, però ja al segle següent alguns trobadors es queixaven de la manca de prestigi que tenien, del fet que no eren acollits com anteriorment a totes les corts; la guerra contra els albigesos i la batalla de Muret suposà també un entrebanc important en la difusió del seu art, etc.
Les trobairitz van ser poetes occitanes del S. XII. Molt poques han estat estudiades o traduïdes.
Són conegudes Azalais de Porcairagues, Castellosa o la Comtessa de Dia, però sovint només apareixen citades en revistes molt especialitzades. El primer estudi llarg que s'ha fet sobre elles pertany a Magada Bogin.
Les trobairitz eren dones força agosarades que cantaven l’amor que sentien pels seus amants amb molt d’atreviment i cortesia. Dones que sabien de lletra i de música i competien amb els trobadors per ser bones "corteses", tot un exemple d’igualtat de sexes, a l’Edat Mitjana.
En l’actualitat l’amor no s’expressa com es feia en l’edat mitjana, perquè en aquells temps t’adreçaves mitjançant una poesia, però ara només es tracta de conèixer a aquella persona que t’atrau.
